Ara, que ha passat un any i escaig des de la catàstrofe de Fukushima, sembla un bon moment per a repassar quin és el seu estat i analitzar les conseqüències físiques de l’accident.
Quant a les conseqüències físiques de l’accident de Fukushima, ara mateix tenim quatre reactors accidentats, en mal estat i als quals se’ls està apuntalant per tal d’evitar que acaben d’esfondrar-se. Açò és particularment espinós per al reactor NÚM. 4, que està visiblement inclinat i conté una piscina de combustible gastat plena, amb el risc de, si continua el deteriorament de l’edifici, s’esquerde i perda l’aigua, amb la qual cosa l’accident tornaria a començar.
Els reactors s’han aconseguit estabilitzar a temperatures menors a 100ºC, però segueixen amb dispositius de refrigeració provisionals, que pateixen freqüents avaries. S’estan construint, en la rodalia dels reactors, una espècie de coberta de plàstic per a protegir-los de la pluja (recordem que Fukushima és zona de tifons) i per a evitar que la pols radioactiva s’escape quan comencen les operacions de desmantellament. El problema és que els nivells de radiació dins d’aquests reactors són enormes, sobretot en el reactor NÚM. 1, que és on es va produir una fusió més completa del combustible nuclear: la “lava” resultant de l’accident va arribar a travessar l’atuell del reactor i va penetrar més de mig metre en la llosa de formigó sobre la qual s’assentava.
Aquestes dosis de radiació són tan grans que els operaris exposats absorbiren en pocs segons la dosi anual permesa, per la qual cosa aquest desmuntatge haurà de fer-se quasi completament amb robots. El problema és que no existeix encara aquesta tecnologia de robots, capaços de treballar dins d’una pasterada de canonades, enderrocs.. Sense comptar que aquests nivells de radiació tan alts afecten també als xips dels seus ordinadors. Per tot açò, els enginyers de TEPCO, l’empresa propietària de la central nuclear, que ha hagut de ser nacionalitzada per l’estat japonés, calculen que tardaran un mínim de 40 anys a desmantellar els quatre reactors accidentats, sense poder calcular de forma més o menys fiable el seu cost final. Altres experts creuen que directament açò no serà possible i que caldrà deixar-ho estar i acabar construint sarcòfags per sobre d’ells com el de Txernòbil, que caldrà vigilar i mantenir durant mil·lennis (com a poc).
Quant a l’impacte sobre la població civil, hi ha calgut evacuar i resituar a diverses desenes de milers de persones, encara que aquest procés no s’ha acabat encara, ja que zones que se suposaven en principi segures al final no ho eren i hi ha resident que ja porten 4 o 5 trasllats. Una part d’ells podrà tornar als seus llocs d’origen, encara que els treballs de descontaminació estan avançant molt a poc a poc i la major part de forma definitiva, ja que àrees de desenes de quilòmetres quadrats han quedat tan contaminades que directament s’han declarat “zones mortes” on no es pot viure, conrear, o treballar. Només es poden visitar durant períodes molt limitats de temps.
Globalment les últimes dades, encara provisionals, ja que les estimacions no han parats d’elevar-se des de l’accident, és que les emissions de radioactivitat a l’atmosfera han sigut de l’ordre del 80% de les de Txernòbil. No obstant açò, la gran incògnita és que succeirà amb les emissions a l’oceà Pacífic, ja que és la primera vegada que en un accident nuclear realment greu la major part de l’abocament acaba a la mar. La conseqüència més evident és que s’hauran dipositat en els sediments del fons marí, fins a prou quilometres de Fukushima, grans quantitats de partícules radioactives, i així com la contaminació a terra ferma es pot netejar, encara que amb moltes dificultats, a la mar es impossible. Encara que volen formigonar el fons de la mar en la rodalia de la central de Fukushima, la contaminació ha arribat molt mes enllà. Caldrà anar estudiant com van passant els isòtops radioactius per les cadenes tròfiques marines, i si, quan hi haja altres terratrémols, tempestes.. es remouen i resuspenen, fent un efecte com d’abocaments repetitius. De moment, s’ha trobat que la contaminació radioactiva ja ha creuat el Pacífic, prou abans del previst, i s’han pescat a Califòrnia tonyines amb traces d’isòtops radioactius provinents de Fukushima.
Caldrà, de totes formes, esperar prou temps per a apreciar totes les conseqüències de l’accident, a banda del problema de la resuspenció dels sediments radioactius, només amb els anys es podrà mesurar l’augment de diverses malalties causades per l’exposició de la població a la radiació, ja que foren relativament baixes. Però, van afectar a més de 100.000 persones per la tardança en evacuar a la població per part del govern japonés i per la seua no utilització, encara que es disposava d’ells, dels models de dispersió de la contaminació, que va fer que en uns primers terminis s’evacuaren moltes persones a zones encara mes contaminades que les de procedència. Per tot açò, es que la catàstrofe de Fukushima es defineix a voltes com un Txernòbil a càmera lenta.
José Juan Sanchis
(portaveu de Tanquem Cofrents)
ARTICLE PUBLICAT ORIGINALMENT EN LA REVISTA DE SALUT LABORAL DE L'STEPV
